21/3/11

la bona armadura dels Manel

Escoltes el nou disc de Manel una vegada i et sorprèn agradablement la riquesa tímbrica que proporciona incloure instruments tan familiars com el violoncel o la trompeta... o menys familiars com el clavicèmbal o el fagot, entre molts d'altres. I que per a fer uns simples coros hi participi una coral amb director de prestigi crea ja una aura de credibilitat entorn el disc que tens entre mans.

L'escoltes una segona vegada, per confirmar les teves sospites, i dones gràcies perquè s'expliqui una història a cada cançó. A la tercera escolta ja has entrat dins el seu univers i el món sembla una mica més amable, on les coses quotidianes poden ser poema i on no hi ha excuses per fer volar la imaginació.

Es bo saber que hi ha gent que fa que els seus fans memoritzin llargs poemes, que desmitifiquen l'omnipresència del triangle bateria-guitarra-baix i que aposten per la seriositat musical. Amb un desplegament mediàtic impressionant ja han fet frisar més abans que després de posar el disc a la venda. El producte, però, ha valgut la pena. Sembla que l'espècie evoluciona.

3 comentaris:

  1. És un disc bastant diferent a l'anterior, ni millor ni pitjor.
    Al començament pot decebre, però a mesura que el vas escoltant té alguna cosa que t'enganxa, i t'acabes adonant que cada cop és més bo del que pot semblar.
    Un disc mereixedor de ser la continuació de "Els millors professors europeus".
    La cançó que m'agrada més és "flor groga"

    Joan H.Mercader

    ResponElimina
  2. A mi la cançó que més m'agrada és "Roma": el text i la música alhora és una combinació genial!

    ResponElimina
  3. EL BOOMERANG HOME!!!!!!!!
    s'encallava entre les brankes i no tornava mai!!



    Cescky!

    ResponElimina