Pronuncio una paraula amb un ressò terrible: exàmen. No m'agraden -ni fer-ne, ni preparar-ne, ni corretgir-ne-. Però són allò que se'n diu mal necessari, perquè malgrat tot, és la única manera possible d'avaluar objectivament els coneixements d'altri. I pels músics igual que per a la resta dels mortals, només que nosaltres patim una mica més perquè la por escènica forma part de l'actuació. Cantar o tocar un fragment musical és, en realitat, crear cada vegada que el fem sentir, per senzill que sigui, per pocs que siguin els qui t'escolten.
Em preparo un exàmen per demà: els alumnes hauran de cantar una melodia i reconèixer d'altres i saber-les escriure. Al capdevall, és d'allò més bàsic. Perquè els fa tanta por? l'exàmen deu ser com la foscor: el no saber què hi haurà ens espanta. Fins que els ulls se t'hi acostumen, veus un objecte familiar i et sents alleugerit, igual que quan descobreixes que el dictat estava en do major i era facilíssim.
