20/2/08

Sacrificis


Estudiar música al nostre país no és cap regal. I no només pel cost econòmic que poden tenir els estudis, sinó per l'esforç que representa.

De ben petits, els nens han d'esgarrapar hores al seu lleure per practicar l'instrument, perquè com ja sabem, anant només a classe no se n'apren. És una disciplina que acaba tornant-se rutinària i, si agrada, al final ja no molesta; posar-se l'estoneta diària a tocar forma part de la vida.

Arriba l'adolescència, i clar, el nivell musical adquirit exigeix més hores de dedicació... alhora que la vida social comença a reclamar -i enlluernar- també els joves, que necessiten relacionar-se amb la gent de la seva edat. Aquí vé la segona etapa de sacrifici: quants diumenges a la tarda consagrats a tocar i tocar mentres els amics van al cinema o simplement a rondar carrers!

I quan ens fem grans -i hem triat aquesta manera de viure- seguim robant temps del oci, de la família, de les obligacions qüotidianes, perquè la música és infinita i mai se'n sap prou. El músic no és un ésser lliure: acaba esdevenint esclau de la seva pròpia ambició. A d'altres països -potser més civilitzats- la música és compatible amb els estudis obligatoris. I els músics professionals formen part de l'èlit cultural.

Aquí, sovint et donen un copet a l'esquena, tot dient: tu rai, que pots treballar fent el que t'agrada! Ostres -penso jo-, amb sacrifici, tothom podria fer-ho, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada